Deserta solitud

 Deserta solitud de mans amigues

quan la dolcesa es mulla de verí.

Ell és tot sol i ha de fer camí

feixuc el cor  de penes massa antigues.

El sementer és erm, no brosta espigues

i al sembrat s’ha marcit l’últim poncí

no té delit ni d'envelar el molí

car a la sang l’hi han crescut ortigues.

No reclama la tebor d’altres contrades,

per tot arreu els mots son ganivets

que l’hi escorxen les rels més estimades.

Ha ben après de desvetllar els secrets

d’ànimes que porten en llurs mirades

un sòrdid desgavell de punys estrets.