Jordi Soler - Obres

 S’endurà la boira tots aquells dies

que albiraren tot temps fites millors.

Cadenelles plenes d’antics humors

degotaran sobre velles follies.

Si goses recorrer, orfe, altres vies

t’habitaran els ulls noves lluors,

i neixeran a l’hort altres llavors

i els seus fruits et seran epifanies.

Un cor d’àngels clements a mitja veu

t'empeltaran plomissol al llinatge

que portaras gojos per tot arreu.

Ja complert el camí del romiatge

llavors, amic, sol tú serás l’hereu

del vi de l’ànima i del seu solatge.

 Pel vell camí de Son Prim,

calor rostida d’agost,

les xigales esclaten.

També esclata rebent

tot l'enyor de tu.

Cada pic torna més curta

la corda que ferma els somnis

i estreny ànimes i utopies.

Ara  dins el brancam

dels pins blavosos

pengen mil afanys fruitats.

L’estimera fa néixer

aplecs de jaculatòries

que van lliscant tot urgents

fins les rels dels teus cabells

 Ara, a l’hora mansa de la tarda

quan la claror s’esmuny lànguidament

lasses les barques al freu de ponent

els mariners clouen la tasca isarda.

Sura el gemec, que l’aire escarda,

d’una gavina,eco insistent,

 al bec una cançó,que, suaument,

esborra del pit l’incessant basarda.

Llavors, encara ,la Mar mig adormida

posa una bena,nard i romaní

al ròssec sord d’una  vella ferida.

quan som  ineptes per trobar la fí

de salvar els esculls que engendra la vida

potser només el Mar sigui el camí.

 Muden de fulles i són permanents. 

Gelosos,exactes,a la soca guixen

totes les nissagues que les parques tixen,

senyors i mossons,tots hi són presents

Els dits de les fulles pentinen el vent.

Pengen de les branques nits de lluor.

Despullats ells ballen jo i un pastor.

Les arrels sotgen  batecs de la gent,

Altre temps miraren cada matinada

munió de braços llogats a la fam,

la plaça bullia talment un clam,

més tard a marjal vinclant l’espinada.

Cada diumenge sospirs o promesa,

la sinia girava ran del cadafal

i una llembregada tendre i cerval

de l' enamorat a cada represa.

Les fulles i els homes quan ve la tardor

rodolen pel terra empeses pel vent

per camins que menen a l'indret silent

guitant de reüll cendres de l’avior.

 Neptú fa solcs a la Mar cada dia,

pentina amb corall l’arenal immens

brodat de cornets, solam de petxines.

L’escuma fa remor d’hores somortes

que s’escolen lentes cap el no res

dins els gorgs, ofegadors de quimeres-

Esbarts de corps marins a l’escullera

xiuxiuegen, consirosos, un salm

als déus de la Mar, senyors de tempestes. 

Un tritó desjuny els cavalls cansats,

llur carro ha voltat la bolla del Món.

Ara el deu s’adorm a la retxa fonda

on neixen i moren  somnis orats.

Plàcida tarda d’un quinze d’agost.

La Mare De Déu morta s’ha enlairat

nimbada de sal i aneguets de goma

pel dosser rosat del Cap de Farrutx.

Amb ulls rients lo delit mos abraça

e lo dolor calla detrás la porta …

 No puc ni vull fermar mon dol

avui que els déus han mossegat

la meva carn i m’han deixat

com nafre oberta el desconsol.

Dels teus ulls foscos la claror

em fa plorar ¡ai trista sort!

La parca freda com la mort

n’ha fet de mi boig amador.

Punyents com llances són els crits

que sent mon cor cada moment

que amb tu es confon mon pensament

Sé que mos danys i mos delits

són dur-te aimia tan endins

que em tens torbats  tots els sentits

i mai podré sense els teus dits

trobar les roses dels camins.

 Claven la tarda dos àngels menuts

amb claus de foc, a la creu de ponent.

Remuga un molí, plora mansament

cavallons de boira i versos eixuts.

Plana una blatera,  somnis vençuts,

esperances d’ase  s’emporta el vent

més l’estimera que envaeix la gent

fa que els detriments siguin continguts.

Arravataments, desamors cruels

juguen ara a conillons amagats

al fosc laberint de magres recels.

Així molts de pics anam desnortats

però als viaranys trobam  els Rafels

que ens menen segurs a indrets més calmats.

 L’aire que s’escola pels retxats m’ofega,

té fàstic d’aromes ja morts,de carnatge,

la gàbia està bruta,al bec tenc bocatge

i el trinar em fa enuig,ma carn no batega.

Sent la caramella que a fora gemega,

veig tota l’amor que esclata el boscatge

i també un vaixell que empren son viatge.

La fada del temps somriu mentre  sega.  

El meu presoner m'obre la garjola.

Darrera els turons diuen que hi ha cel

jo meng consirós la meva escarola.

Un dia potser  m'agradà la mel

però fa molt temps,a dins la bruola,

uns homes dolents, m’hi posaren fel.

 Sementers d’ales

maten la tarda

de blanc i gris.

Lluny s’esmicola

la veu madura

d’un vell molí.

Arribant l’hora

la faus lluenta

tallarà el blat

i a la ciurana

un llit de boga

vetllarà els somnis

dels vells amants.

Quan sigui l’hora

vendrà la parca

i caparruda

ens endurà

cap a son jas.

 Veu com creix el llanguiment

que trajina al moll del ossos.

La migrada pau que sent

li aixeca foscos recels.

Foc colgat d’antigues cendres

li escalfen les mans porugues,

eixorques,orbes de blat.

Inútils desassossec

per tants de somnis robats

que punyen els plec de l’ànima.

Terra plena de d’argelagues,

calcigues i ravenisses.

Solitud de pensaments,

magres com ventre de cuca,

li fan niu a les parpelles.

El marriment n’ha fet d’ell

home de palla retut.

Massa  embostes de foteses

ens han escorxat les mans

en arribar el solpost

i encara gosam pregar,

bambols i errats de comptes,

que la Lluna il.lumini

nostre cel acotonat.

Sabem de quantes maneres

es desfan els paradisos?

Veurem com ben prest el viure 

ens va matant les quimeres

que teniem altre temps

estotjades dins la sang.

Si  t’entra decandiment

fes servir l’enteniment

I defensa amb ardiment

les raons que té la ment.

Cerca la norma indulgent.

No deixis d’esser clement

I si hi poses molt d’esment

seràs un home amatent.

Crec que res és tan urgent

per caure en defalliment,

sempre cal tenir un moment

per contemplar el sol ixent.

Fa basarda tanta gent

que sols té per forniment 

de la vida i fonament

acumular força argent

per sentir-se més potent.

A la fí de l’argument

Tanmateix tot torna vent.

Si el trebolí de la vida 

et fa créixer el llanguiment

que dus als ossos de sempre

i la migrada pau seca

t’aixeca foscos recels,

i et crema les mans porugues…

Si inútils desassossecs,

per tants de somnis robats,

et punyen els plecs de l’ànima,

seu al balcó del crepuscle,

lluny de tota contingència,

combrega alens decisius

i veuras  com moren  credos

professats tota la vida

i dins l’hort ple d’argelagues,

hi neixen alfabegueres.

 Quants somnis encara

seran necessaris

per adonar-te

que tots els somnis

es trenquen

abans de l'albada. 

quants pics has sentit el crit

que s’ofega dins el silenci

de la resposta

i encara esperes banbol

que algú t'escolti.

 Ara pel maig quan neixen flors galanes.

Damunt el comodí, sempre un misal.

Gessamins ,de nit, al finestral

regalimen lentes rou de magranes.

Un frec subtil d’ales sempre llunyanes

nodreixen l’espera com un fanal.

La dama està nua,seu al capçal,

i sent el marriment  de mans humanes.

Com cada nit  clou l’absència freda

sota els llençols de midó i randes

que embolcallen encens un cos de seda.

Portant a la mà estreta una metzina

ella s’adorm,cobricel de garlandes,

esgotats tots els anhels de llur sina.

 Sempre als murs del cementeri

xiprers vetlleran les tombes.

Estranys i crestes de gall

damunt antics epitafis,

mig esborrats de tants anys,

es mustiaran dins gerros.

Sobre el marbre destenyit

encara sura el misteri

que guarden àngels de pedra

dintre ses mortes ninetes.

Per tots sants les animetes

tota la nit ploraran

subaix el RIP de la llosa.

Romanen dins els fossars

mil històries mai contades

encloses dins cadaveres

que esperen ben innocents

vana resurrecció.

Al vell hort de la sort llarga 

ell ha omplert  els sementers

de blat florencio i civada.

Sols ha deixat,com els pares,

un solc ran del safareig

per sembrar-hi roses místiques,

estranys i mocs d'indiot.

La baldor del cavallons

roman ara damunt l’era.

L’egua fosca amb cucales,

ben junyida al carretó

espera la veu de l’amo.

El sol crema les gavelles.

L’aire ja s’omple d’arestes.

També crema l’antic crit,

mig cançó mig flastomia,

que diu brandant la llendera

l’home dret junt al piló.

L’arer ja vessa a balquena

blat madur dins la barcella.

Deixa a un munt els baleigs, c v

omple curulls sacs d’espart

 i cap al tard  torna a casa

amb el carro atapeït

suat i somiant pa.

 Per Tots Sants als cementeris

esclaten els cossiols

d’estranys o altres flors rares

comprades a les botigues.

Ja no hi ha novena d’ànimes

amb sermons damunt la trona

entre tombes i bellveures.

No es guarda ja el Jubileu,

ni s'aguanyen indulgències,

ningú ja ajuda a les ànimes

a sortir del Purgatori.

De nit no toquen campanes

que evocaven els difunts.

Coronetes d’or i rosaris

han passat a millor vida.

Veuen qualque infant encara 

que du penjat al seu coll

rosaris mitificats

dins paper de cel·lofana,

res queda dels panellets

ni del dolç carabassat.

Bergantells i  no tant   joves

importen de Nova York

aquest Halloween ferest:

Sang pintada i cadaveres,

ratpenats i ganivets.

No pagava tan la pena

baratar antics salteris

per teranyines i Zombis.

Qui barata el cap se grata

com deien antigament.

Quina mandra tens als ulls

i a la carn i al pensament.

No tendràs mai més redòs

on penjar ton deliment

si les hores són tan buides

que s’esmunyen com el vent.

Dia i nit cerques veroles,

manllevant secretament

engrunes de dignitat

ofegades vanament 

dins regalons del carrer.

Així  vius un anar fent

mentre pel forat del moix

t`escapa l'ànima iindolent.