Els Racons

 Les pedres guarden geloses

molsa de segles passats,

vessen per tot ufanoses

veus secretes ,amoroses

de misteris mai contats.

Com dos vells gegants guerrers

dins l’ombra de les centúries,

s'aixequen forts com clapers

tenen els cels com dossers,

arrelant a la boscúries.

Empapades de claror 

romanen les pedres mudes

i dominant la buidor

responen a mon clamor

amb lletres mai conegudes.

Al voltant del foc sagrat

aquell home primitiu

escoltava astorat

el so d’un llamp escardat

com un senyal decisiu

Quan el món ja és adormit

dins la cambra de la pau,

fora el vent cerca la nit

sotjant l’estel infinit

més allà de l’etern blau.

Ai, si jo pogués llegir

els mots d’or que aquí gravà

la raça que hi visqué ahir,

Quina flor que va finir

sap qui fou que t´aixecà