La dama

 Ara pel maig quan neixen flors galanes.

Damunt el comodí, sempre un misal.

Gessamins ,de nit, al finestral

regalimen lentes rou de magranes.

Un frec subtil d’ales sempre llunyanes

nodreixen l’espera com un fanal.

La dama està nua,seu al capçal,

i sent el marriment  de mans humanes.

Com cada nit  clou l’absència freda

sota els llençols de midó i randes

que embolcallen encens un cos de seda.

Portant a la mà estreta una metzina

ella s’adorm,cobricel de garlandes,

esgotats tots els anhels de llur sina.