L'ocell engabiat

 L’aire que s’escola pels retxats m’ofega,

té fàstic d’aromes ja morts,de carnatge,

la gàbia està bruta,al bec tenc bocatge

i el trinar em fa enuig,ma carn no batega.

Sent la caramella que a fora gemega,

veig tota l’amor que esclata el boscatge

i també un vaixell que empren son viatge.

La fada del temps somriu mentre  sega.  

El meu presoner m'obre la garjola.

Darrera els turons diuen que hi ha cel

jo meng consirós la meva escarola.

Un dia potser  m'agradà la mel

però fa molt temps,a dins la bruola,

uns homes dolents, m’hi posaren fel.