Solitud

 Veu com creix el llanguiment

que trajina al moll del ossos.

La migrada pau que sent

li aixeca foscos recels.

Foc colgat d’antigues cendres

li escalfen les mans porugues,

eixorques,orbes de blat.

Inútils desassossec

per tants de somnis robats

que punyen els plec de l’ànima.

Terra plena de d’argelagues,

calcigues i ravenisses.

Solitud de pensaments,

magres com ventre de cuca,

li fan niu a les parpelles.

El marriment n’ha fet d’ell

home de palla retut.