La mar mansa

 Ara, a l’hora mansa de la tarda

quan la claror s’esmuny lànguidament

lasses les barques al freu de ponent

els mariners clouen la tasca isarda.

Sura el gemec, que l’aire escarda,

d’una gavina,eco insistent,

 al bec una cançó,que, suaument,

esborra del pit l’incessant basarda.

Llavors, encara ,la Mar mig adormida

posa una bena,nard i romaní

al ròssec sord d’una  vella ferida.

quan som  ineptes per trobar la fí

de salvar els esculls que engendra la vida

potser només el Mar sigui el camí.