La mesura del temps

El fluir inexorable del Temps que tenim els humans per anar desant els calaixos de la vida tot allò que de bo i de dolent ens depara l’existència, ha preocupat des de sempre a l’home. Es compten per milers el artilugis i sistemes que hom ha anat experimentant al llarg de la història. Sofisticats sistemes egipcis; la clepsidra grega, rellotges de sol, fins a arribar als aparells digitals que floreixen per tot, com bolets. Aquesta preocupació de la gent per empotar i mesurar el dia i la nit a vegades es converteix en dèria fins al punt d’esdevenir una obsessió malaltissa.

La mesura del temps no sol preocupar a la gent menuda, el rellotge biològic dels quals els marca les pautes. Podríem dir que la necessitat de midar el temps prové de les ocupacions i preocupacions de la gent. Un del  rellotges  que sempre hem cridaren l’atenció de menut eren els rellotges de paret. Els venerables rellotges de paret de caixes llargues i policromades que  presidien  junt al el cor de jesús entronitzat  al segon aiguavés de moltes cases de Sa Pobla. Aquella llàntia lluenta  tic-tac tic-tac cadenciós i el so allargassat de les hores que surten mandroses de la caixa de fusta. Moltes vegades, sobretot a l’estiu, passant pel carrer era normal adonar-te de quina hora era per la simfonia que es formava quan tocaven les hores a distintes cases alhora.

Per altra banda existia abans el costum encertat de que  a l’església  es tocava  el mig dia  i el sol post i tot al poble  inconscientment posava a punt  els bioritme  de la seva existència urbana. Els pagesos  de l’ hort estant  no podien oir les campanades  però tenien  altre maneres per saber quan exactament el sol marcava mig dia. Quan el cos  del  pagès  dret al sol no projectava gens d’ombra, llavors era mig dia en punt. Era l´hora de  posar olla a foc  i fer un arròs de marjal amb quatre verdures  fresques collides  al moment   y una pell de sobrassada de sa culana.

Hi havia al poble un costum ben original i era que a moltes cases que tenien rellotge de paret al qual cuidaven  i greixaven  sovint i un membre de la família, sempre el mateix, donava corda  pausadament  amb aquell artilugi aposta . El costum  era que  al moment exacte que l`amo de la casa  del llit estant feia el darrer badall , s’aturava en sec i per sempre més aquell tic-tac tic-tac que havia agombolat tan de temps  la vida  d’aquell finat.